Soft & Quiet és una pel·lícula molt interessant de la directora Beth de Araújo que hem vist fa poc. El títol en castellà, El club del odio, sens dubte dona més pistes del seu contingut que el nom original.
Aquest primer film de la directora narra una tarda de la protagonista Emily. Surt de l’escola on fa classes a infantil a una petita localitat americana i amb el pastís que ha preparat va a una trobada amb les amigues a una petita església local. Tot sembla aparentment normal i fins i tot mancat d’interès, fins que es descobreix que la reunió aplega seguidores de la raça ària contràries a la multiculturalitat i les minories ètniques.
Quan acaba el berenar els fets se succeeixen un darrere l’altre sense pausa i sembla que el ritme de la pel·lícula acceleri fins a cotes impossibles mentre l’espectador, que està al mig de cada escena, se sent cada vegada més incòmode. Van passant els minuts, cau la tarda, la foscor guanya terreny i la brutalitat s’apodera de tota l’escena. El que es projecta és asfixiant, en part gràcies a un rodatge amb plans seqüència llarguíssims de gran virtuosisme que semblen imitar els vídeos espontanis que tots hem vist en algun moment a les xarxes socials.
No hi ha proud boys, ni paios musculosos amb grans bigotis, ni armes automàtiques, però és que les integrants del grup de dones supremacistes “Aryan sisterhood” no necessiten res d’això.
En una entrevista amb la directora i la responsable de la fotografia i filmació, Greta Zozula, expliquen detalls del rodatge i em va sorprendre la planificació que hi ha al darrera per fer possible seqüències tan llargues on passen un munt de coses com les que es veuen al film.
L’escena on la protagonista va caminant amb el pastís és ben bé com una ofrena al mal. Ella camina i hi ha moments on la safata se situa a l’alçada de les entranyes, del ventre. La protagonista, que hem vist fa uns instants patir per temes de fertilitat, en realitat porta un verí a dins, una metzina letal que escamparà pel món.