Íngrid Guardiola explica molt bé en un article al diari ARA com els comiats telemàtics i els protocols que ens imposen degut a la pandèmia del coronavirus esdevenen una mena d’adéu en diferit horrible i que no compleix els mínims d’un ritual segons la nostra cultura. El que explica és realment trist.

És un text on també apunta. La pantalla digital ens convida a accions connectives, a tasques, a multitasques. La seva capacitat agregativa fa que l’amor i l’amistat a distància es puguin confondre amb una tasca més a executar.

Íngrid Guardiola és l’autora de l’assaig L’ull i la navalla, que us recomano. També el blog Magnetic Road, de la mateixa autora.

En un altre context m’assabento que Google està preparant l’eina de videotrucades Meet en format gratuït per tots els usuaris que tinguin un compte amb ells. Estirant del fil aterro en un article del gegant dels buscadors que ens parla de la mateixa temàtica.

Al text The science of why remote meetings don’t feel the same aprofundeixen en aspectes psicològics de les videotrucades i la mena de incomoditats estranyes que ens provoquen. Per exemple el desajust temporal entre l’emissor i receptor. I és que com a humans hem estat programats i configurats per entendre els petits silencis i les micro pauses en una conversa, cosa que es complica molt amb la teconologia actual de les videotrucades. L’article s’orienta més a ámbits professionals però val la pena.

En la mateixa direcció José Mendiola Zuriarrain escriu al diari El País una peça titulada ¿Por qué nos agotan psicológicamente las videoconferencias? on defensa que l’absència de comunicació no verbal i contacte físic ens exigeix un esforç d’atenció esgotador.

Tres articles en tres idiomes diferents per reflexionar sobre la fredor de la pantalla en les videotrucades.