Durant els dies de confinament hem decidit fer petites millores a la casa. Aprofitant que ha fet bon temps i com que hi havia unes restes de pintura que encara estava prou en condicions decideixo pintar una mica.
No pintar una paret sencera, ja que ni tenim els estris ni estem en la situació d’emprendre una iniciativa tan ambiciosa amb les criatures a casa. No és el millor moment.
El pla és més senzill. Repassar amb pinzell tot de taques, rascades i pintades que tenim a les parets. Tres nens i dos adults deixem un bon rastre al cap del temps en les superfícies blanques que formen la nostra llar.
Doncs bé, resulta que repintar i dissimular aquestes màcules és molt difícil. Quan has eliminat les més evidents, les que hi ha al costat es fan més visibles; quan tapes aquestes, n’apareixen d’altres que ara sí contrasten amb el color blanc recent pintat i que abans no es veien.
Numèricament és exponencial. Si de guixots n’havies vist quatre i eren molt cridaners, de taquetes n’apareixen setze, per descobrir al final que hi ha dos-cents cinquanta-sis puntets que també hauries de repintar.
Al final t’adones que per tenir una paret perfectament en condicions l’hauries d’haver pintat tota sencera! Però també és cert que ara la paret llueix mil vegades millor de com estava i que molt probablement, quan vingui algú a casa un cop passada la pandèmia, no veurà cap deficiència i sí una superfície blanca molt ben pintada.
No seria tan estrany que quan això passi, vés a saber després de quants dies més de confinament i clausura, ja hi hagi noves taques, guixots i rascades per pintar.